NOTÍCIA ALARMANT

NOMÉS DOS DE CADA DEU NENS DE 5 A 10 ANYS JUGUEN AMB ELS SEUS PARES CADA DIA

Aquest és el titular de l'article publicat al diari Avui que alerta sobre la manca de dedicació per part dels progenitors. La culpa ? poc temps lliure dels pares i, per consequència, masses activitats extraescolars dels fills.

MENTALGASSI

La manera de personalitzar els containers de vidre que té Mentalgassi és una de les meves inspiracions a l'hora de fer la campanya publicitària. El que fa ell és cobrir-los d'un paper amb cares humanes dibuixades, i jo em vaig plantejar... perquè no fer una joguina d'un container ? I això és el què faré, però no tan sols dels contenidors, sinó de diferents elements urbans: passos de zebra, semàfors, papereres, senyals de trànsit.. Al cap i a la fi, amb una mica d'imaginació, qualsevol cosa es pot convertir en una joguina.

JULIA FULLERTON-BATTERN

Aquesta fotògrafa té diverses imatges on es mostra el que afirmavem en una de les entrades anteriors: els nens són gamberros per naturalesa, per no dir altres paraules més mal sonants. No totes les seves fotos són de gamberrades, però plasma bastant bé què és ser petit...

La resta de les seves fotografies, tot i tractar altres temàtiques, tampoc tenen desperdici. Les podreu veure totes a la seva web.

IL·LUSTRACIONS AMB OBJECTES

M'encanten els dissenyadors gràfics que treballen amb objectes reals, sense limitar-se als vectors, tipografia i fotografia convencionals. Pep Carrió i Daniel Gil són dos artistes més que he col·locat a la meva carpeta d'inspiració per al projecte. Aquí teniu dues, de les seves obres, la primera de Carrió i la segona de Gil:

EL REI DE LA CASA

El Rei de la casa és una exposició feta el 2007 al palau de la virreina. Es tracta d’una reflexió sobre la infància i de la idea actual que tenim d’ella. Mostra que sovint la noció que tenim de la infància no encaixa amb la realitat dels nens d’avui, ja que és el producte d’una construcció simbòlica. És per això que planteja la infància des d’una perspectiva cultural o històrica i passa per alt qualsevol intent de definició natural o biològica dels nens.

El mite de la infància com l’edat de la innocència troba el seu orígen en l'època de la Revolució Industrial. Tot i que en aquells anys la majoria dels nens eren víctimes de l’explotació a les fàbriques i a les mines, els nens de les classes més altes, els protagonistes de Peter Pan o Alícia al País de les Meravelles, tenien una vida bonica, indulgent i fantasiosa. Gradualment, els nens es convertien en una nova categoria social.

Avui en dia el mite de la innocència queda molt lluny de qualsevol nen. Els nens estan acostumats a fer malifetes per cridar l'atenció dels pares, i la violència forma part de la seva vida diària, ja sigui a casa o a l'escola en el que s'ha anomenat recentment "bullying". Els petits s’inicien ràpidament en els mètodes dels adults, mentre que aquests construeixen un món infantil, on preval una cultura de l’oci que no distingeix les eines de les joguines. De fet, l’eslògan de l’exposició: “adults als deu, nens als quaranta” reflecteix perfectament aquesta idea.

L’exposició tracta també al llarg de les seves 13 sales temes com l’impacte de la mort d’un nen (fet que ha passat de ser un fet sense importància a una autèntica tragèdia), l'amor (mite lligat al de la infància), la prematura iniciació al sexe o els nous espais físics i virtuals on viuen els nens actualment.

Il·lustrant aquest últim tema trobem un pinball virtual on a través de diverses pantalles es parla sobre els suposats perills als que s’exposen els nens a internet (segons els pares i mitjans sensacionalistes): psicòpates, assassins o sadomasoquistes que ocupen la part superior, i també parla sobre els desitjos dels pares (llibres, escola..) i els dels nens (tv, amics, videojocs i internet).

KIDSTYPE

Kidstype.org és la pàgina web del departament de tipografia i comunicació gràfica de la The University of Reading. És molt interessant de cara a l'elecció de la tipografia pels nens, ja que recomana tipografies, tamanys i espaciats, tot basat en proves reals fetes en nens de primària.

SARAKANDA, TIPOGRAFIA PER A NENS DISLÈXICS

La meva web ha de tenir una tipografia amb una gran legibilitat per tal de no dificultar la lectura als nens. Navegant per la web he topat amb Sarakanda, una tipografía creada pel paraguaià Alejandro Valdez que està pensada per a nens i nenes dislèxics.

Aquest projecte té com a objectiu desenvolupar un sistema tipogràfic adaptat a la fisiologia de la lectura i a la manera en què els dislèxics desenvolupen aquest procés. L’autor ha estudiat com diferenciar cada caràcter perquè es reconegui amb facilitat i alhora ha tingut en compte com funcionava dins d'una paraula. La tipografía doncs, està dotada d'una gran legibilitat, cosa que m'interessa especialment tot i que no m'adreçi exclusivament a dislèxics. Les principals característiques són:

• Diferenciació d’aquelles lletres que els dislèxics perceben amb dificultat degut a la confusió amb altres, mitjançant la manipulació de la forma i la contraforma. El cas més comú són les lletres b, d, q, p:

• Reforç de la forma exterior de la paraula (els dislèxics utilitzen la forma quan els és complicat distingir les lletres) emfatitzant els ascendents i descendents: 

• Traços de sortida molt marcats, de manera que ajuden a determinar el sentit dels signes a la vegada que generen ritme:

• Utilització de petits detalls que aporten dinàmica i unitat en el conjunt, com per exemple la utilització d’inclinar el braç central d’algunes majúscules:
  

SARA FANELLI

Les il·lustracions de Sara Fanelli són una mescla de collage i dibuix que resulta interessant per a la gràfica del meu projecte. Un dels meus objectius és utilitzar elements reciclats en la pròpia web, i aquesta podria ser una manera interessant d'aconseguir-ho.

JOGUINES DE CARTRÓ

BenBlancStudio ha dissenyat unes noves joguines per a nens fetes íntegrament de cartró i que no utilitzen cap mena d'adhesiu ni material tòxic. Els pares i nens els poden muntar i desmuntar fàcilment i a més estan pensades per a ser pintades a sobre, deixant al nen que les decori al seu gust. I quan se n'avorreix... cap al contenidor blau !

CHEMA MADOZ

Aquest fotògraf madrileny és un altre dels meus referents del projecte final. La manera que té de donar un doble sentit a un objecte és el que vull fer jo amb el material reciclat per a la gràfica de la web.

APRENDRE A DIR QUE NO

Videoconsoles, ordinadors, bebès que prenen el biberó i parlen, joguines electròniques, etc., han desplaçat durant els últims anys aquells jocs que eren fruit de la imaginació o de certes habilitats i destreses que divertien a les generacions anteriors. Els nens d’avui dia no es conformen si no tenen l'última joguina que ha sortit al mercat. El joc ha deixat de ser una forma d'entretenir-se i aprendre i s'ha convertit en un capritx, i tant és així que actualment molts nens no saben jugar sense joguines.

Els nens i joves estan massa acostumats a tenir tot el que demanen, però els experts recomanen no atendre totes les demandes de nens i joves. El psicòleg infantil Pablo Grosz, en un article publicat en la revista "Padres OK", adverteix que "els nens són complaguts en totes les seves demandes per la mentalitat de “perquè no li he de donar si puc”. Els pares, encara que s’ho puguin permetre, han d’ensenyar al nen acceptar que mai es pot tenir tot.

Els pares no es poden deixar enganyar per frases del tipus “tots els meus amics en tenen un”. Per altre banda, però, sempre cal argumentar la negativa. Un “no” arbitrari només aconseguirà augmentar les ganes del nen d’aconseguir la seva estimada joguina.

LA IMPORTÀNCIA DEL JOC ENTRE PARES I FILLS

Buscar un buit en l’atapeïda agenda d’un pare per a jugar amb els fills és gairebé tan important per al desenvolupament dels nens com una bona alimentació. Diversos estudis demostren que les famílies que han fet del joc una base d'unió en la infància han tingut menys problemes en l’etapa adolescent.

Els experts recomanen als pares dedicar almenys mitja hora diària a jugar amb els seus fills. Encara que pugui semblar poc temps, és suficient si les activitats es realitzen en les condicions adequades i els adults les han pensat amb antelació i saben estimular als nens. No es tracta de jugar molta estona, sinó de fer-ho bé. Si el pare o la mare estan malhumorats o estressats pel treball, millor que aquest dia no juguin amb els petits perquè ells tampoc es concentraran. Només en un ambient idoni i amb la parella lliurada els jocs són eficaços.

El joc també ens pot servir d’excusa perquè el nen col·labori en les tasques de la llar. Podem implicar el joc en les rutines familiars que els puguin resultar noves com, per exemple, ajudar a col•locar la compra, ordenar l'habitació o plantejant com un joc el fet de ficar les joguines en una caixa per a veure quantes n’hi caben.

També és interessant crear un racó per al joc dins la llar, un lloc on el nen identifiqui amb aquesta activitat i on pugui trobar tot el que necessita per entretenir-se. Un nen que juga amb bons companys de joc, ja siguin adults o de la seva edat, obtenen grans beneficis que afavoreixen el seu desenvolupament global i adquireix nous aprenentatges que porta implícit el joc.

I TU, QUÈ FARIES AMB UNA LLAUNA ?

La millor forma d’estimular un nen és fer volar la seva imaginació. Dóna-li una llauna, un tetrabrick o una capsa de cartró i comprova fins on arriba la seva ment. Els nens són capaços de pensar i fer coses que als adults mai se’ls ocurriria...

ISIDRE FERRER

Isidre Ferrer és un il·lustrador que utilitza en molts dels seus treballs material reciclat. És interessant per al meu projecte perquè aconsegueix crear una estètica molt infantil amb els seus dibuixos. Els seguents en són un exemple:

BASURAMA

Basurama és el nom d’un col·lectiu centrat en els processos productius, la generació de residus i les possibilitats creatives que ofereixen aquests. Desenvolupen multitud d’activitats diverses, totes molt diferents però amb un mateix enfoc. Duen a terme tallers, ponències, concerts, projeccions, concursos i edicions de publicacions.

La iniciativa neix a l’escola d’arquitectura de Madrid, i és per això que moltes de les seves actuacions són intervencions en l’espai. En el vídeo, reinterpreten els carrers de la capital espanyola utilitzant a les deixalles trobades en la pròpia ciutat.



Aquesta visió que el vídeo ens aporta podem aplicar-la a diversos aspectes de la nostra vida a escala reduïda. No són només els col·lectius especialitzats els encarregats de reduir residus i reutilitzar, sinó que cadascú pot utilitzar la imaginació en la seva vida diària per tal de donar a tot allò que tirem una segona vida. El mateix col·lectiu explica en aquest fragment que el reciclatge no ho és tot, sinó que aquest mateix procés també consumeix:

“En la sociedad de producción en la que se mueve la economía actual, el sistema tiene que producir sin parar para no detener la máquina, basándose exclusivamente en criterios de rentabilidad económica, sin atender a criterios de utilidad. Para ello se deben fabricar no-cosas: objetos vacíos o con muy poco contenido, de modo que el proceso de desecharlas sea más fácil, y puedan dejar paso al siguiente objeto inútil. De ahí la proliferación masiva de los famosos objetos de usar y tirar, o incluso aquellos que, directamente, han nacido para morir. Para que la producción de objetos nuevos tenga sentido y puedan presentarse los nuevos bienes como “necesarios”, primero hay que desechar los que ya no tienen utilidad. Podría decirse que, en realidad, el proceso de la basura comienza con la producción del nuevo objeto fabricado para reemplazar al “viejo”.
La respuesta que nos da la industria a este problema de producción y desecho constante es el reciclaje. Se nos hace creer que los materiales desechados son reincorporados a la cadena productiva sin coste alguno, casi de un modo mágico. El ciudadano medio ha perdido la conexión con sus propio residuos; piensa que el cumplimiento de unas sencillos protocolos de separación de su basura acaban con el problema. La realidad es que el reciclaje es un un proceso industrial más que requiere un importante gasto de energía. Sin olvidar que no todo lo que desechamos es susceptible de ser reciclado y acaba en algún vertedero alejado de nuestra vista.”

En la seva web podreu seguir els seus projectes i llegir algunes de les seves reflexions

ELS NENS PER EDATS

Aquesta gràfica és una síntesis del desenvolupament i les necessitats lúdiques del nen segons les diferents franges d'edat. El meu projecte va adreçat a nens de 5 a 8 anys, que correspondrien a les caselles marcades en un to lilós.

[cliqueu sobre la imatge per a ampliar]

IMAGINA ANIMALES

Imagina animales, de Xosé Ballesteros i il·lustracions de Juan Vidaurre, es tracta d’un llibre que invita a descobrir la vida inesperada que trobem darrere els objectes d’ús quotidià. És una crida al lector, que en aquest cas són majoritàriament nens, a alliberar als objectes del seu context original i deixar-los volar cap a un nou sentit ple d'humor i paradoxes. El llibre apareix com porta a un estrany món on res és el que era fa un segon i on la imaginació obre pas a una realitat plena de sorpreses. Aconsegueixen una mena d’art visual inspirat en el treball de Joan Brossa i en l'estètica del fotògraf Chema Madoz. Transformen l'essència dels objectes. Sabates, claus i interruptors, entre altres, són dotats d'ulls, potes, ales i boques, per a cobrar una nova vida que desperta la curiositat de qui accepta aquest joc d’associacions.

“En el juego, y sólo en él, pueden el niño o el adulto crear y usar toda la personalidad, y el individuo descubre su persona sólo cuando se muestra creador”

Winnicott, pediatra y psicoanalista anglès

UDUNEKOS

Udunekos és un grup de persones d'un barri de Buenos Aires que pretén divertir i divertir-se jugant. Ho fan amb consciència ecològica i, sobretot, art. Fan joguines i ninots, personatges que neixen d’allò que ningú vol però que es transforma per tal de fer-ho arribar en les mans d'algun nen. Tots els UDUNEKOS estan fets amb materials reciclats; des d'ampolles de plàstic, pinzells gastats, suros o cartrons, fins a trossos de metall, antigues joguines oblidades, claus i bombetes. Cada model és únic, ja que els creadors treballen segons el material de que disposen, fent que cada ninot sigui irrepetible. A més es basen en xerrades que tenen amb els nens, aprenent d’ells i duent a terme les seves idees. Lligat a això es genera consciència tant de reciclatge com de consum responsable, i alhora es mostra que aquest tipus de producció està a l'abast de tots. A la seva web trobem una mostra del que fan i també la manera de contactar amb ells per fer-los encàrrecs, així com informació dels tallers de reciclatge que imparteixen.

LA PEDAGOGIA DE L’OCI

Sempre hi ha hagut petits grups molt actius i interessats en fer del temps lliure una experiència educativa, però en els últims anys les experiències educatives en el temps lliure s’han multiplicat i cada vegada hi ha més nens, nenes, nois i noies que gaudeixen d’alguna acció o institució de lleure. Són també cada vegada més les persones que es dediquen, ja sigui professionalment o bé de manera desinteressada, a portar grups o a planificar serveis d’esplai. Paral·lelament a aquest camp de realitzacions pràctiques, també trobem una bona colla de teòrics que reflexionen sobre el sentit de l’oci, les possibilitats educatives que obre i la manera d’intervenir-hi. Uns i altres ja han creat un nou i força extens àmbit educatiu: la pedagogia de l’oci. Un àmbit que està acumulant un bagatge d’experiències que ben reflexionades podran fer millorar les futures intervencions dedicades a les activitats del temps lliure. D’aquesta manera, l’anàlisi de les diferents accions educatives concretes i la reflexió teòrica sobre el conjunt de les situacions d’esplai, tot complementant-se, ens permetrà construir una complerta i eficaç manera d’ensenyar a gaudir de l’oci.

La pedagogia de l’oci es basa en una realitat encara molt desconeguda per a tots: “l’oci també s’aprèn”. Té la doble missió d’actuar en el temps lliure i per al temps lliure. Això significa que les seves activitats s’han de dur a terme en les pròpies estones lliures i alhora s’ha de procurar que l’oci en sí mateix es converteixi en la finalitat de l’actuació pedagògica. Del que es tracta és de preparar i formar la persona perquè visqui el seu lleure de la manera més positiva possible.

Si partim de la premissa que “allò que s’aprèn és allò que es fa”, la cosa resulta tan senzilla com portar el nen cap a un oci ric i variat perquè ell mateix segueixi aquests costums posteriorment. Si els inculquem de ben petits hàbits com la lectura, la música o l’esport és probable que aquests l’acompanyin durant la seva vida adulta. S’ha de procurar, per tant, d’ajudar a desenvolupar capacitats i aptituds que afavoreixin l’autonomia personal i augmentin les inquietuds i aptituds del nen. Podem ajudar-los a millorar la seva creativitat, el coneixement d’ells mateixos i la relació amb els que l’envolten alhora que potenciem la seva responsabilitat. S’ha de motivar la seva imaginació i creativitat, ajudant-lo a descobrir el plaer d’aprendre a fer coses i aconseguir nous horitzons, i també mostrar-los com aprofitar el temps de lleure perquè esdevinguin lliures i autosuficients.

Alguns estudis sobre l’oci han confirmat que els nens que reben orientació educativa sobre com utilitzar el seu temps lliure, solen tenir una postura més positiva cap a la vida i gaudeixen més de les seves estones de soledat. Un nen que no hagi rebut cap mena d’educació per a l’oci pot tenir fins i tot, de més gran, problemes per administrar el seu temps lliure i trobar activitats de les que gaudir.



I per a qui li interessi el tema, aquest llibre és pràcticament la bíblia de la pedagogia de l’oci:

Puig, Josep M. y Trilla, Jaume (1985): Pedagogia de l’oci, Barcelona: CEAC

ART ATTACK

Qui no recorda aquest mític programa de televisió on també feien manualitats per nens...

COM SÓN ELS PARES ???

Com que al cap i a la fi tot allò que va dirigit a nens ho han de comprar els pares, és necessari estudiar els seus gustos i pensaments. En el meu cas, com que els nens a qui m'adreço tenen entre 5 i 8 anys, calculo que els pares estan entre els 30 i els 40, o el que és el mateix: la Generació X. Aquestes són algunes de les característiques més rellevants:

[click sobre la imatge per ampliar]

GUIXOT DE 8

En la localitat barcelonina de Tona té el seu centre d'operacions Guixot de 8, una companyia catalana que inventa jocs construïts amb deixalles. Recorren el món sencer amb la seva furgoneta carregada de ferralla que es converteix en joc quan arriba a la seva destinació.

La companyia està formada per set persones que escullen la ferralla, la tallen i l’enganxen, formant un nou joc que duran a viatjar arreu dels cinc continents. El seu lema “és mira què llences, imagina què en podria tornar”, i estan convençuts que en les estanteries de les botigues no hi ha tots els jocs. Les joguines sorgeixen a l’observar materials: van a la zona verda del poble i agafen allò que els inspira.

De les joguines que en surten, els autors no n’expliquen les instruccions. Volen que les persones experimentin amb ells, i de vegades aconsegueixen fins i tot trobar noves maneres de jugar. Aconsegueixen també de retruc que la gent es conegui entre ells per tal d’ajudar-se a resoldre el joc, i crear així un macro-espai lúdic que s’apodera dels carrers del poble per un dia.

LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Aquesta fundació és qui teòricament ha sol·licitat l’encarrec de la web que estic duent a terme. És una entitat no lucrativa d’acció social i educativa que funciona des de l’any 1957 dins el marc de Càritas amb la finalitat de promoure l’educació en el lleure en nens i joves. Aquí podreu veure la seva web.

COM SORGEIX EL MEU PROJECTE ?

De l’anàlisi de la situació vista a l’apartat anterior podem deduir que, per una banda, la transformació de la ciutat i les innovacions en el mercat comporten un oci més aïllat, i per l’altre, la família tendeix a una sobre-ocupació el temps del nen, i per tant, a un major control sobre aquest. Aquestes dues realitats poden semblar contràries, però conviuen en la vida diària de qualsevol nen de la ciutat.

Aquesta problemàtica, doncs, és la que porta a pensar en la necessitat d’una iniciativa per a canviar els nous hàbits del lleure. I aquí la primera decisió: a través de quina via ens infiltrem a la vida del nen? La més correcte, degut a les seves característiques, proximitat al nen i capacitat educadora, serà la família. Aquesta és el primer gran agent educador, i per tant el primer punt de referència que té el nen en tots els àmbits. Per tant, els pares seran els encarregats d’ajudar a millorar l’oci del seus fills, i com a conseqüència, tots els aspectes de la seva vida.

Entre els objectius del projecte decideixo incloure la tasca de minimitzar el control de la família i els efectes condicionants de la societat. Potser sembla una contradicció minimitzar la repercussió de la família a través de la mateixa família, però precisament la clau és demostrar als pares que el nen és capaç de ser autosuficient i no caure en mals hàbits ni desaprofitament del temps. Això s’aconseguirà creant un producte/servei que s’utilitzarà en la pròpia llar, quelcom que el nen pugui utilitzar sol però on necessiti esporàdicament l’ajut dels seus pares.

Que les ciutats s’han fet complexes i perilloses per als nens és una realitat que està en mans de pocs canviar. No podem lluitar contra un fenomen tan potent, així que he optat per acceptar-lo i buscar alternatives a l’oci a l’aire lliure. No es tracta de fer sortir els nens al carrer sinó de ser capaços de penetrar nosaltres dins casa seva. Des d’allà podrem lluitar també contra els ocis nocius i solitaris, tot oferint-los un lleure susceptible de ser compartit, ja sigui entre amics o amb un adult. Què millor per combatre l’aïllament que crear situacions on el nen necessiti la col·laboració d’altres per arribar a un fi.

I com a últim objectiu: lluitar contra el potent mercat de les joguines industrials. El producte/servei creat no ha d’entrar en el mercat, ni tan sols ha de costar diners.

I d’aquest darrer objectiu i tots els altres anteriors surt la idea de reciclar per construir, exactament per construir joguines. El projecte, doncs, ha d’ensenyar als nens com fabricar-se les seves pròpies joguines amb materials que tinguin a casa, preferiblement deixalles. Creem així una forma de que el nen no tan sols disfruti de la pròpia joguina, sinó que s’entretindrà i gaudirà durant tot el procés. Els pares tindran la tasca d’ajudar-lo en els punts més complicats del muntatge i en els passos més perillosos, que procurarem que siguin pocs. I encara que existeix la possibilitat de que el nen després no jugui amb la joguina, els coneixements que haurà adquirit ja ningú li podrà treure, i tampoc la divertida estona que haurà passat muntant-la. I tot això sense gastar ni un cèntim...

ACTUAL SITUACIÓ DE L’OCI INFANTIL

Si parlem de nens i oci és obligatori fer una revisió de la situació en què es troba el lleure dels nens avui en dia. En la imatge podreu veure els punts més rellevants que afecten l'oci dels més menuts, dividits en dues categories principals: els factors socials i els de la pròpia família.

[click sobre la imatge per a ampliar]

LA IMPORTÀNCIA DEL JOC

En l'enllaç de sota trobareu un pdf que parla sobre la importància del joc, tant infantil com adult, i els seus beneficis. Explica la importància del joc entre pares i fills i ens dóna alguns interessants consells que cal seguir.

[PDF]
 

ELS GRANS TAMBÉ VOLEN JUGAR !!

Tots els mamífers portem el joc a dins de manera innata. Els lleons ensenyen als seus fills com caçar tot jugant, i sovint veiem als gossos adults rebolcar-se amb els seus fills. El joc és una facultat mamífera importantíssima, i el més important és que ens resulta grata. Però nosaltres, els humans, ens hem oblidat d’això, de les coses grates.

El joc és part de la nostra vida, un acte essencial de l’ésser humà. Gràcies al creixem, compartim, ens eduquem i aprenem valors i habilitats. Desgraciadament, el joc es relaciona només amb l’etapa infantil i no pas amb totes les de l’ésser humà. Quan s’entra a l’etapa adulta el joc passa a estar mal vist si no és que es tracta d’un esport. Els nens necessiten del joc per a créixer, però també els adults necessitem del joc per a seguir sent nens.

Totes les cultures tenen jocs. els asteques, els romans, els egipcis... Moltes cultures incorporen el joc a la vida adulta com una forma valida de desenvolupament humà. En la nostra societat sovint s’utilitzen excuses per tapar aquest verdader afany de jugar que portem a dins. I ja que parlem de nens, una d’elles és jugar amb els propis fills. Les vegades que hem vist disfrutar més al pare que el nen tot construint castells de sorra a la platja o jugant amb aquella joguina que acaba de regalar al petit...

Hem d’aprendre a seguir jugant i a no amagar-nos-en. Hem de fer de la nostra vida un constant entreteniment. Fins i tot podem agafar-nos la pròpia feina com un joc, perquè és només quan gaudim de les coses que aquestes prenen un sentit.

Una de les capacitats del meu projecte és precisament aquesta. Encara que estigui dirigit a nens, permet als pares jugar i participar, i encara més, fer-los indispensables en el procés degut a que el nen no podrà realitzar certes accions sol. Muntar la joguina serà una excusa perquè grans i petits s’ho passen bé alhora que estrenyen vincles i treballen en equip. Quin dels dos utilitzi la joguina un cop feta ja ho deixo a l’aire...

JOGUINES RECICLADES O ART CONTEMPORANI ?

Resulta curiós veure com un mateix producte o iniciativa pot ser tractat de dues formes completament diferents. Mentre desenes de projectes i entitats tracten de promoure la reutilització dels materials com a una mesura per protegir el medi, navegant per la xarxa ens trobem a dos artistes que, fent exactament el mateix, aconsegueixen que el resultat sigui categoritzat com a art contemporani. Es tracta de Sang Won Sung i Miquel Àngel Juan, els quals es dediquen a crear noves joguines a partir dels components separats d’altres més velles. Evidentment, el què es busca aquí no és reduïr residus ni fer noves joguines amb què els nens puguin jugar, sinó que l’únic fi és la mateixa obra d’art. El resultat obtingut és força curiós, tot i que no sorprendria trobar un nen plorant davant d’alguns d’aquests monstres dignes d’una pel·lícula de por.

Sang Won Sung

Miquel Àngel Juan

Aquestes són algunes de les seves obres. Dins les seves webs podreu veure el catàleg complet:

Sang Won Sung
Miquel Àngel Juan

En l'última trobareu també un joc força curiós on cadascú pot fabricar les seves joguines reciclades a l’estil d’aquests dos artistes. Hi accedireu directament clickant aquí.

SER NEN ÉS SER GAMBERRO

Deixa al nen sol una estoneta i veuràs què és capaç de fer. Els nens són trapelles (i cabrons) per naturalesa degut a la necessitat que tenen de descobrir i experimentar. Les situacions arriben a ser d'allò més gracioses, però segur que pels pares no és tan divertit. És increïble veure on pot arribar la seva imaginació...

Aquest fet és utilitzat també com a reclam publicitari. Aquí teniu uns graciosos exemples:

PERQUÈ JUGUEN ELS NENS?

En el link següent trobareu un text amb certs conceptes força interessants sobre el joc i els nens:

[link]

ROSEMARIE SASSOON

Rosemarie Sasson és una estudiadora i dissenyadora de tipografia, especialitzada sobretot en els aspectes educatius i mèdics d’aquesta. La seva investigació amb nens la va conduir al disseny de la Sassoon Primària, un tipus de lletre destinat a la lectura dels més petits. Auesta família tipogràfica va ser dissenyada després d'una investigació realitzada amb nens en el Regne Unit per a establir quin espaiat i detalls en les formes de les lletres els resultaven més fàcils de llegir. Els nens van indicar la seva preferència per una certa inclinació, un petit rulo ascendent sobre la línia de base i senzillesa en la rematada superior. A aquests trets es van agregar traços ascendents i descendents més llargs per a accentuar la forma de la paraula.

Actualment existeix una família completa i flexible que abasta tant la lectura com l'escriptura, amb la possibilitat d'elecció de lletres alternatives per a satisfer gustos i propòsits distints. Entre elles trobem la Internet, que s’aplica en projectes visualitzats a través de la pantalla. En ella, s’han tingut en compte conceptes com el contrast, l'espaiat i la navegació per tal de facilitar l'assimilació senzilla del coneixement i evitar la fatiga visual. Sassoon afirma que fins i tot les icones han de ser dissenyades per a respondre a una cultura i una edat determinades.

DIVERTIR-SE ÉS GRATIS

Ens hem acostumat a pagar per tot i a vegades no sóm conscients de que per a passar-s'ho bé no fa falta gastar ni un cèntim. El mateix entorn pot oferir-nos multitud d'opcions per a divertir-nos, i sobretot als nens, on la imaginació és una font de recursos inesgotable. Un clar exemple d'això són els jocs més tradicionals, com ara el "veo veo" o la "xerranca", amb què els nens es poden entretenir hores i hores sense necessitat d'utilitzar res més que allò que troben al seu voltant.

Jo mateixa sóc conscient que no estic inventant res nou en el fet d'utilitzar materials a l'abast del nen per utilitzar-los en el joc. De fet, una molt bona font d'informació són els nostres avis, acostumats de petits a inventar jocs i joguines amb el que tenien a l'abast, que sovint era ben poc.

El que vull aconseguir amb el meu projecte és que els nens d'avui en dia desenvolupin aquesta capacitat de transformar qualsevol cosa en una joguina o joc. Vull ensenyar-los que les joguines industrials no són la única solució, sinó que qualsevol trasto és útil per a divertir-se.

Però els temps han canviat, i els nens han passat de tenir al seu voltant pedres i cordes a tenir-hi muntanyes d'ampolles, tetrabricks, papers utilitzats i bombetes foses que ningú utilitza. Avui en dia el que més generem, i per tant, ens sobra, és deixalla, i és per això que aquest serà el meu punt de partida per a la construcció de qualsevol joguina que surti a la web.

TOYS FROM TRASH

Quan es tracta de buscar per la xarxa com reaprofitar materials per a convertir-los en joguines, els únics llocs on trobar propostes són foros i algun blog. De moment, la única web que he trobat dedicada al totalment a això és Toys from trash, i no és precisament el millor exemple sobre disseny. La vinculo al blog només com a font d'informació d'on treure possibles joguines i experiments amb material reciclat.

L'OCI DELS MÉS PETITS

Si el descans i l'esplai són beneficiosos i necessaris per a qualsevol persona, resulten encara més importants per als nens, que es troben una etapa de creixement i de desenvolupament de la personalitat. En la infància, el joc i l'esbarjo tenen un paper vital tant en el desenvolupament personal com social.

En els adults es considera que el temps lliure és aquell no destinat a treballar, però en els més petits hem d’agafar una altra referència. Aquesta és, evidentment, l’escola. El temps disponible dels nens és el temps restant del temps escolar, descomptant-hi el temps dedicat a satisfer les necessitats biològiques, el de les ocupacions escolars extres (deures, estudi), els dedicats a la col·laboració de tasques domèstiques, etc.

El temps lliure de l’infant té molts més condicionants que l’adult: dependència econòmica, necessitat de custòdia, immaduresa física i psíquica, etc., però també és el període més privilegiat respecte l’oci i el joc. Una bona part del que constitueix el concepte d’infància està format per elements que d’una o altra manera es relacionen amb l’oci. Els nens són els que disposen de més temps lliure susceptible de ser utilitzat com a lleure, i això, sumat a la seva capacitat per convertir qualsevol estona lliure en un moment d’oci, fa que les estones dedicades a aquest ocupin un elevadíssim percentatge del seu temps diari.

Degut a la massiva presència del lleure, les activitats d’oci són summament importants en el desenvolupament psicològic, físic i cognitiu de qualsevol nen. Un oci correcte contribueix a la construcció de les seves identitats socials i personals, i prevé problemes com l’addicció a les drogues, la delinqüència, l’aïllament o la depressió. És un medi per potenciar processos d’inclusió a la societat i la participació en ella, alhora que es promouen valors com la vida, la solidaritat i la llibertat. Tots aquests efectes repercutiran en el nen del present i milloraran el jove i adult que serà en un futur. Els valors que una persona adquireix de petita tenen efecte al llarg de tota la seva vida, i el què és més important, no repercuteixen tan sols en les estones d’oci sinó que s’amplien a tots els altres àmbits, com el treball o la futura família que construirà.

Però tot i els grans avantatges que l’oci aporta, cal dir que si no en fem una adequada distribució temporal podem aconseguir els efectes contraris. De vegades els pares s’entesten en apuntar els seus fills a multitud d’activitats extraescolars amb l’objectiu d’omplir el poc temps lliure que els quedaria. Les classes de música, pintura, dansa, gimnàs o la participació en esports com el futbol, el bàsquet o la natació són només alguns exemples d’activitats planificades per als nens i que poden esgotar tota l’estona que va de la sortida de l’escola fins l’hora d’anar a dormir. Aquestes activitats no són en absolut perjudicials per als nens, però s’ha de tenir en compte de no fer-ne un abús i, sobretot, que no estiguin imposades per un adult. Les activitats que els infants realitzin en el seu temps lliure sempre han de ser escollides per ells mateixos. El propi procés de prendre decisions resulta summament instructiu quan els nens tenen llibertat per a decidir què és el que faran, amb quin grau d’intensitat, amb qui i durant quant de temps. El procés d’avaluació d’un mateix, dels altres i de la situació va incorporat en aquesta activitat. Aquest procés posa als nens en contacte amb les coses que realment valoren, així com amb les capacitats o limitacions que els ofereix l’entorn. Aquesta conseqüència d'acció, elecció, resposta i avaluació contribueix a la formació de la personalitat i a la construcció d’escales de valors. Les situacions d’oci que no imposen limitacions als nens són les que proporcionen als nens l’oportunitat d’experimentar i crear el seu propi món.