De l’anàlisi de la situació vista a l’apartat anterior podem deduir que, per una banda, la transformació de la ciutat i les innovacions en el mercat comporten un oci més aïllat, i per l’altre, la família tendeix a una sobre-ocupació el temps del nen, i per tant, a un major control sobre aquest. Aquestes dues realitats poden semblar contràries, però conviuen en la vida diària de qualsevol nen de la ciutat.
Aquesta problemàtica, doncs, és la que porta a pensar en la necessitat d’una iniciativa per a canviar els nous hàbits del lleure. I aquí la primera decisió: a través de quina via ens infiltrem a la vida del nen? La més correcte, degut a les seves característiques, proximitat al nen i capacitat educadora, serà la família. Aquesta és el primer gran agent educador, i per tant el primer punt de referència que té el nen en tots els àmbits. Per tant, els pares seran els encarregats d’ajudar a millorar l’oci del seus fills, i com a conseqüència, tots els aspectes de la seva vida.
Entre els objectius del projecte decideixo incloure la tasca de minimitzar el control de la família i els efectes condicionants de la societat. Potser sembla una contradicció minimitzar la repercussió de la família a través de la mateixa família, però precisament la clau és demostrar als pares que el nen és capaç de ser autosuficient i no caure en mals hàbits ni desaprofitament del temps. Això s’aconseguirà creant un producte/servei que s’utilitzarà en la pròpia llar, quelcom que el nen pugui utilitzar sol però on necessiti esporàdicament l’ajut dels seus pares.
Que les ciutats s’han fet complexes i perilloses per als nens és una realitat que està en mans de pocs canviar. No podem lluitar contra un fenomen tan potent, així que he optat per acceptar-lo i buscar alternatives a l’oci a l’aire lliure. No es tracta de fer sortir els nens al carrer sinó de ser capaços de penetrar nosaltres dins casa seva. Des d’allà podrem lluitar també contra els ocis nocius i solitaris, tot oferint-los un lleure susceptible de ser compartit, ja sigui entre amics o amb un adult. Què millor per combatre l’aïllament que crear situacions on el nen necessiti la col·laboració d’altres per arribar a un fi.
I com a últim objectiu: lluitar contra el potent mercat de les joguines industrials. El producte/servei creat no ha d’entrar en el mercat, ni tan sols ha de costar diners.
I d’aquest darrer objectiu i tots els altres anteriors surt la idea de reciclar per construir, exactament per construir joguines. El projecte, doncs, ha d’ensenyar als nens com fabricar-se les seves pròpies joguines amb materials que tinguin a casa, preferiblement deixalles. Creem així una forma de que el nen no tan sols disfruti de la pròpia joguina, sinó que s’entretindrà i gaudirà durant tot el procés. Els pares tindran la tasca d’ajudar-lo en els punts més complicats del muntatge i en els passos més perillosos, que procurarem que siguin pocs. I encara que existeix la possibilitat de que el nen després no jugui amb la joguina, els coneixements que haurà adquirit ja ningú li podrà treure, i tampoc la divertida estona que haurà passat muntant-la. I tot això sense gastar ni un cèntim...
.jpg)
