APRENDRE A DIR QUE NO

Videoconsoles, ordinadors, bebès que prenen el biberó i parlen, joguines electròniques, etc., han desplaçat durant els últims anys aquells jocs que eren fruit de la imaginació o de certes habilitats i destreses que divertien a les generacions anteriors. Els nens d’avui dia no es conformen si no tenen l'última joguina que ha sortit al mercat. El joc ha deixat de ser una forma d'entretenir-se i aprendre i s'ha convertit en un capritx, i tant és així que actualment molts nens no saben jugar sense joguines.

Els nens i joves estan massa acostumats a tenir tot el que demanen, però els experts recomanen no atendre totes les demandes de nens i joves. El psicòleg infantil Pablo Grosz, en un article publicat en la revista "Padres OK", adverteix que "els nens són complaguts en totes les seves demandes per la mentalitat de “perquè no li he de donar si puc”. Els pares, encara que s’ho puguin permetre, han d’ensenyar al nen acceptar que mai es pot tenir tot.

Els pares no es poden deixar enganyar per frases del tipus “tots els meus amics en tenen un”. Per altre banda, però, sempre cal argumentar la negativa. Un “no” arbitrari només aconseguirà augmentar les ganes del nen d’aconseguir la seva estimada joguina.

LA IMPORTÀNCIA DEL JOC ENTRE PARES I FILLS

Buscar un buit en l’atapeïda agenda d’un pare per a jugar amb els fills és gairebé tan important per al desenvolupament dels nens com una bona alimentació. Diversos estudis demostren que les famílies que han fet del joc una base d'unió en la infància han tingut menys problemes en l’etapa adolescent.

Els experts recomanen als pares dedicar almenys mitja hora diària a jugar amb els seus fills. Encara que pugui semblar poc temps, és suficient si les activitats es realitzen en les condicions adequades i els adults les han pensat amb antelació i saben estimular als nens. No es tracta de jugar molta estona, sinó de fer-ho bé. Si el pare o la mare estan malhumorats o estressats pel treball, millor que aquest dia no juguin amb els petits perquè ells tampoc es concentraran. Només en un ambient idoni i amb la parella lliurada els jocs són eficaços.

El joc també ens pot servir d’excusa perquè el nen col·labori en les tasques de la llar. Podem implicar el joc en les rutines familiars que els puguin resultar noves com, per exemple, ajudar a col•locar la compra, ordenar l'habitació o plantejant com un joc el fet de ficar les joguines en una caixa per a veure quantes n’hi caben.

També és interessant crear un racó per al joc dins la llar, un lloc on el nen identifiqui amb aquesta activitat i on pugui trobar tot el que necessita per entretenir-se. Un nen que juga amb bons companys de joc, ja siguin adults o de la seva edat, obtenen grans beneficis que afavoreixen el seu desenvolupament global i adquireix nous aprenentatges que porta implícit el joc.

COM SÓN ELS PARES ???

Com que al cap i a la fi tot allò que va dirigit a nens ho han de comprar els pares, és necessari estudiar els seus gustos i pensaments. En el meu cas, com que els nens a qui m'adreço tenen entre 5 i 8 anys, calculo que els pares estan entre els 30 i els 40, o el que és el mateix: la Generació X. Aquestes són algunes de les característiques més rellevants:

[click sobre la imatge per ampliar]

ELS GRANS TAMBÉ VOLEN JUGAR !!

Tots els mamífers portem el joc a dins de manera innata. Els lleons ensenyen als seus fills com caçar tot jugant, i sovint veiem als gossos adults rebolcar-se amb els seus fills. El joc és una facultat mamífera importantíssima, i el més important és que ens resulta grata. Però nosaltres, els humans, ens hem oblidat d’això, de les coses grates.

El joc és part de la nostra vida, un acte essencial de l’ésser humà. Gràcies al creixem, compartim, ens eduquem i aprenem valors i habilitats. Desgraciadament, el joc es relaciona només amb l’etapa infantil i no pas amb totes les de l’ésser humà. Quan s’entra a l’etapa adulta el joc passa a estar mal vist si no és que es tracta d’un esport. Els nens necessiten del joc per a créixer, però també els adults necessitem del joc per a seguir sent nens.

Totes les cultures tenen jocs. els asteques, els romans, els egipcis... Moltes cultures incorporen el joc a la vida adulta com una forma valida de desenvolupament humà. En la nostra societat sovint s’utilitzen excuses per tapar aquest verdader afany de jugar que portem a dins. I ja que parlem de nens, una d’elles és jugar amb els propis fills. Les vegades que hem vist disfrutar més al pare que el nen tot construint castells de sorra a la platja o jugant amb aquella joguina que acaba de regalar al petit...

Hem d’aprendre a seguir jugant i a no amagar-nos-en. Hem de fer de la nostra vida un constant entreteniment. Fins i tot podem agafar-nos la pròpia feina com un joc, perquè és només quan gaudim de les coses que aquestes prenen un sentit.

Una de les capacitats del meu projecte és precisament aquesta. Encara que estigui dirigit a nens, permet als pares jugar i participar, i encara més, fer-los indispensables en el procés degut a que el nen no podrà realitzar certes accions sol. Muntar la joguina serà una excusa perquè grans i petits s’ho passen bé alhora que estrenyen vincles i treballen en equip. Quin dels dos utilitzi la joguina un cop feta ja ho deixo a l’aire...